de moment, és un experiment
Alguns ja ho sabeu però alguns encara no: aquest blog es muda! A partir d'ara em podeu llegir a blog.annasdt.com. Domini propi, nova aparença... i més millores que podreu descobrir quan hi entreu. Preneu nota de la nova adreça, si us plau.
I feliç 2008!
Vaig començar l'any anant-me'n a treballar (1 de gener a les 7 del matí, fa una mica de mal). Era dur fer tots els caps de setmana i festius però vaig guanyar bastants cèntims.
Això em va portar a suspendre al gener més exàmens dels que em podia perdonar. Quan vaig haver estalviat el que em calia, vaig plegar de la feina a l'hospital.
Febrer i març van ser mesos normalets. Un bolo d'Appledog, i poc més.
A l'Abril, en Narcís Perich em va trucar per a tocar en un concert seu a l'Apolo[2]. Volia portar molts músics perquè era un concert especial, i havia de ser a lo grande. El que no m'imaginava és que em quedaria al grup; una bona decisió, sens dubte.
A l'abril també va haver-hi la Festa Gran de la FME. Organitzar una festa per a més de mil persones és una cosa que uneix molt una classe. Va haver-hi tensions i moments emotius, però va ser un èxit.
A principis de maig vaig descobrir com és de fàcil deixar-se portar pels nervis, o com de difícil és comportar-se com a músic madur. Suposo que el públic m'ha sabut perdonar, això ja ho tenen els amics, però tot i així em sap greu. Successos com aquest són necessaris per a créixer.
Durant el mes de maig Appledog vam fer dos concerts, en un d'ells ens vam classificar per a la final del concurs Rock a l'Ascensió.
A mitjans de juny algú va poder demostrar que la decisió que havia pres valia la pena. Ja s'havia convertit en un autèntic projecte de pianista concertista. N'estic orgullosa. També jo vaig fer l'examen de final de Grau Mig, que tot i que no era molt important (de fet era un examen fictici) va ajudar-me a superar moltes de les meves pors. Ja era un músic mig-madur.
A finals de mes vaig fer 21 anys, tota una doneta ja. Ah! i vaig estar en una quedada blogger, on vaig conèixer en persona éssers com l'Alexliam, l'Ancude, la OkOk, etc. Però no hem d'oblidar els amics 1.0, els del món real. Per Sant Joan vaig adonar-me de fins a quin punt podia arribar a confiar en una persona que temps enrere no m'hagués imaginat que seria tant important. I la meva mare va tornar a suspendre les oposicions, així que ens vam haver de concentrar molt tots en ajudar-la a no perdre el seny i el somriure.
El juliol va ser un mes musical. Dos concerts i una gravació amb en Narcís, i la final del concurs amb Appledog. No vam guanyar, però va ser tot un èxit.
També el juliol va ser un mes de llàgrimes i dolor. Mai m'hauria imaginat que allunyar-me d'una persona em provoqués la sensació que m'arrencaven una part de mi. De cop estava obligada a aprendre a estar sola. Mesos més tard, l'experiència m'ha servit de bastant. No obstant, encara penso què hagués passat si haguéssim pogut seguir junts. No ho sé, el temps dirà...
A l'agost va haver-hi un concert amb en Narcís amb format de trio acústic. Tocar Perfect Day d'en Lou Reed culminava un dels meus somnis. El temps de preparació, assajos, etc. va fer que es convertís en una persona de confiança a més de jefe cantutor. A part d'això va ser un mes tranquil, com solen ser els agostos. Sospechosos Habituales va tancar, i aquest es va convertir en el meu únic blog. L'aventura s'havia acabat.
Per setembre em vaig disfressar d'anys 80 per la festa d'en Carlos Luna, que també era un dels meus somnis. Després va tornar a començar el curs i la tornada a la rutina. Vaig començar a tocar a l'orquestra UPC, i després de tres mesos només puc dir que ha estat genial, i que m'encanta, i estic coneixent persones genials.
Octubre, novembre i desembre han estat força avorrits. Més concerts, més assajos, més música... i estudiar, és clar. Gràcies a una assignatura he descobert que la estadística NO és la meva vocació. Una altra m'ha fet veure que, a vegades, que t'expliquin les coses dues vegades és força útil.
Avui, l'últim dia de l'any, em preparo per començar el 2008 amb bon peu. Aquest cop no es treballa, ho mano jo.
Que tots els meus pocs (però ben escollits) lectors i lectores tingueu un bon final de 2007 i principi de 2008!!!!
Tenia ganes d'escriure tot el que va passar per Nochebuena i per Nadal, tot sarcasme, i carregar-me tota l'estupidesa humana que es concentra en aquest tipus de celebracions i rituals. Però ara mateix, menstruant i ressacosa, no tinc esma ni per a això. Tot i així, amb un dia per a pair-ho tot, fins i tot es recorda com a entranyable. Tots els àpats han estat boníssims, i el tió m'ha cagat dues bufandes i una bossa de xocolatines.
Un recull de cançons que "fan Nadal". Només lamento que siguin totes anglosaxones. Però a mi m'encanten.
Però, sens dubte, la més emotiva és aquesta:
(i el cor infantil cridant "war is over"...)
I la meva preferida:
Guillermo: Hacía tiempo que no hablábamos por chat, ¿verdad?
Anna: Sí, bastante. Por cierto, ahora ya somos amigos por Twitter, Skype, Last.fm, MSN, Flickr, blogs y GTalk.
Guillermo: ¡Qué 2.0 somos! Ahora sólo falta conocernos en Firstlife.
